Clima i energia

Espanya no complirà amb Kyoto: és hora de pagar els plats trencats

Malgrat la davallada de les activitats econòmiques a causa de la crisi, i el conseqüent estalvi de diòxid de carboni que això ha suposat, Espanya haurà de pagar molt cara la seva manca de compromís amb el Protocol de Kyoto. Recentment, el Ministre d’Agricultura, Ramaderia i Medi ambient, Miguel Arias Cañete, ha concretat que aquesta xifra rondarà al voltant dels 1000 milions d’euros (endevinen d’on provindran aquest diners?).

Dóna la sensació que durant les Conferències de les Parts implicades en el Protocol de Kyoto dels anys noranta, la representació espanyola amb el Govern d’Aznar al capdavant, no era conscient de les complicacions ni dels riscos que implicava l’incompliment d’aquest compromís ambiental en un futur no gaire distant. La Unió Europea, actuant com a part activa per a la promoció del Protocol, es va comprometre a reduir les seves emissions totals mitjanes durant el període 2008-2012 en un 8% respecte les de 1990. I aquest compromís significava un límit de creixement per a Espanya del 15%, basant-se en el principi de el “repartiment de càrrega” que en funció de variables econòmiques i mediambientals, va atorgar a cada país un objectiu intern de reducció o creixement.

Espanya, encara desubicada per aquesta “nova moda del canvi climàtic”, es va comprometre a augmentar les seves emissions fins a un màxim del 15% en relació a l’any base. Però en les dades proporcionades per l’ “Inventari Español d’Emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle”, es pot veure com ben aviat es va superar aquest llindar: 1996: 7%; 1997: 15%; 1998: 18%; 1999: 28%; 2000: 33%; 2001: 33%; 2002: 39%; 2003: 41%; 2004: 47%; 2005: 52%; 2006: 49%; 2007: 52%; i 2008: 42,7%.

És a dir, va haver-hi un creixement desmesurat en els primer anys que ningú contemplava, i les emissions es van disparar. I és que malgrat l’última recessió econòmica soferta per tots els espanyols a partir de 2006, les nostres xifres segueixen encara allunyades dels pactes. Precisament, el Ministre ha declarat fa poc que en aquest moment estem situats en un increment del 22,8%. Així que la conseqüència és clara i inevitable, caldrà comprar drets d’emissions a altres països, amb el previsible impacte sobre una economia ja de per si minvada i amenaçada pel mercat.

Amics de la Terra denuncia aquesta situació, i apunta que l’error principal ha sigut la pèssima planificació i gestió de les reduccions al llarg del període de vigència del Protocol. Malgrat que aquesta ONG ha intentat per tots els mitjans possibles donar a conèixer el mecanisme dels Pressupostos de Carboni, en el marc d’una Llei de Canvi Climàtic integral, transversal i amb responsabilitats diferenciades; les successives administracions ‘mai han trobat el moment’ per treure endavant aquesta eina que s’ha demostrat tan eficaç a Escòcia o Anglaterra. Ara doncs, no només hem de conviure amb l’increment gradual de les temperatures del planeta, sinó que, a més, pagarem una doblerada que hauríem pogut invertir en eficiència energètica o en tecnologies verdes… I el pitjor no és que hàgim de pagar els plats trencats els mateixos de sempre, el pitjor és que seguim ignorant el problema.

Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedInPin on Pinterest